16 de juliol del 2019

El Canigó (2784) -Des de Marialles-

Per pujar al sostre dels Massís del Canigó, hi ha molts recorreguts, però cap tant divers i entretingut com aquest, per la xemeneia, paratge que li concedeix una dificultat afegida i estatus de gran muntanya. Tot català ha de pujar alguna vegada a aquest mític cim, emblema de Catalunya.  
 


Ruta circular:  Sí.
Sortida i arribada:  Refugi de Marialles
Temps total:  9h49'.       Sense parades: 7h54'.       Ritme:  Pausat.
Dificultat: Fàcil +          Esforç:  2/5.
Distància:   18,95 km.    Desnivell:  +1136 m.
Alçada mínima:  1962 m.     Alçada màxima:   2784 m.
Cims:  Pic de Canigó (2784) o pic de Balaig.
De interès:  El recorregut és llarg i tret del tram de la xemeneia, el pendent és molt suau. La part tècnica esdevé la xemeneia, amb passos de I+ o màxim II, però amb moltes preses per progressar, superar-la no te gaire dificultat, malgrat que sembli inexpugnable des de lluny. Aquest cim pertany al llistat de la FEEC dels 100-cims.
Història:   Fins a finals del segle XVII, era considerada la muntanya més alta dels Pirineus, potser degut a que des del mar, ressaltava molt més que la resta, a més de ser una referència per els navegants.
Un dels primers en realitzar l'ascensió al cim, va ser Pere el Gran II de Catalunya, malgrat que la gesta queda en entredit, quan en el relat, aquest descriu la presència de dracs en els llacs del cim. Tot i això, és un referent capdavanter en l'ascens a aquesta muntanya.
A peus d'aquest massís, es funda el Catalanisme o Nacionalisme Català a partir de la Renaixença (1830-1890). 
El màxim exponent de la Renaixença va ser Mossèn Cinto Verdaguer, que en el poblet de Castell (Casteil) va escriure la seva obra més coneguda, "Canigó".
Aquest llibre constitueix el reflex de la influència del massís i les seves llegendes en la recerca dels orígens del poble català.
Gràcies a aquest 'bum' del ressorgir català, es van restaurar els monestirs de Sant Martí del Canigó (que alberga la tomba del comte Guifré II de Cerdanya) i Sant Miquel de Cuixà, autèntiques joies del romànic català.
El massís gaudeix d'infinitats de relats i comtes de caire fantàstic, a més de cançons populars, la més coneguda:
    "Muntanyes del Canigó fresques són i regalades
     i molt més ara a l'estiu, que les aigües són gelades.
     Sis mesos m'hi vaig estar sens veure-hi persona nada
     Sinó un trist rossinyolet que en sortir del niu cantava."  
Acompanyants:  Alícia.
Recomanacions: En dies de calor, portar barret o gorra, ulleres i crema de protecció solar. Pals de tresc. Hi ha diversos llocs per recollir aigua, però sempre s'ha de portar la cantimplora plena. Amb neu, glaç o roca molla, la pujada per la xemeneia augmenta molt la dificultat tècnica, sense nocions d'escalada millor escollir un altre recorregut. Abstenir-se les persones amb vertigen, en la via de la xemeneia.
Mapa:  Editorial Alpina, Canigó (1991-fora de servei), 1:40.000.
Editorial Alpina, Tour del Canigó (Mapa i guia excursionista), 1:25.000.
IGN-Carte de Randonnée, 2349ET Massif du Canigou, 1:25.000. 
Aproximació:  Des de Perpinyà, capital de la Catalunya Nord/Occitània, cal seguir la ronda 'Boulevard Edmond Michelet' i seguir per la carretera D-900. En una rotonda, seguir per la N116, deixant de banda els pobles de Millars, Illa, Vinçà, Prada i en arribar a Vilafranca de Conflent (Villafranche de Conflent), canviar de carretera. Ara per la D116, creuem Cornellà de Conflent i Vernet-les-Bains fins arribar al poblet de Castell (Casteil). Es travessa el poble anant a buscar la pista (al principi asfaltada) que porta fins el coll de Jou, amb amplis aparcaments. Es pot continuar fins un aparcament més amunt, Le Rhandé, però l'estat de la pista pot portar problemes als cotxes baixos, encara que, anant amb molta precaució, es pot arribar. Fora de temporada estival, es pot arribar fins a peus del refugi, en un aparcament reduït.
Des de Puigcerdà, es segueix la carretera que travessa la frontera amb França, seguint la N116 i travessant els pobles de Sallagosa, Montlluís, Fontpedrosa i en arribar a Vilafranca de Conflent (Villafranche de Conflent), es gira per seguir per la carretera D116, ...només cal seguir el mateix itinerari explicat a dalt.

Aproximació al refugi de Marialles:  Des de l'aparcament, surt un camí, a banda esquerra, molt ben indicat i fressat.  No gaire costerut, creuarem una pista forestal, seguirem una bona estona una séquia, ...tot entre un espès bosc. En deixar enrere el bosc, ens toparem de front amb el refugi.
Temps aprox. de 30' per arribar al refugi.
Refugi guardat en temporada, des de mitjans de maig fins a primers de novembre, 53 places, tots els serveis. Per consultar qualsevol dada o reservar plaça, entrar en la web del Refuge Mariailles.
  
Descripció:   Sortint del refugi, cal seguir un camí que puja a l'esquerra de la pista. Aquest curt tram, ens porta fins un collet, 4', amb un pal indicador amb força itineraris.
En aquest punt tenim a la dreta un tram de pista que porta a l'aparcament de vehicles, a l'esquerra davalla un corriol fins el visible i molt proper refugi forestal de Marialles (lliure, molt ampli, dues plantes amb llar de foc i taula a la planta baixa i lliteres de fusta en la planta de dalt, en bon estat a dia d'avui).
   
Collet amb pal indicador i final de la pista.
Continuem de front, seguint les marques del GR-10, blanques i vermelles, i una séquia a banda dreta.
   
Ens endinsem en el bosc, per bon camí, seguint una séquia.
En suau descens, haurem d'anar a buscar el torrent de la Llipodera, per poder creuar a l'altre cantó del profund barranc que forma aquest torrent, tot endinsant-nos en una magnífica avetosa. 
Només entrar en el bosc, ens trobem una font amb taules, on l'aigua raja fresca i cristallina, ideal per omplir les cantimplores, 9'.
   
Font
Caminant per dins de l'avetosa.
Un cop arribem a peus del torrent de la Llipodera, el creuem per un pont de fusta, 18'.
   
Pont sobre el torrent de la Llipodera.
Iniciem la pujada, molt poc marcada, amb alguns trams planers, sempre per dins el bosc.
   

El sender passa per grans arbres.
Creuem el torrent dels Set Homes, 33', amb poc cabdal d'aigua.
   
Torrent de Set Homes.
En una petita clariana, travessem el collet Verd (1860), 48', barrat per una tanca de bestiar.
   
Collet Verd (1860).
Perdrem una mica d'alçada a mida que el bosc es va fent menys dens i les vistes es comencen a obrir.
   
El bosc es comença a obrir.
Ens refresquem en una font, a peu de camí, font que no està representada en cap mapa, 1h23'.
   
Font.
El brogir de l'aigua es fa sentir, enseguida trobem el riu de Cadí, 1h28', que travessarem per unes pedres, amb compte de no caure.
   
Creuant el riu de Cadí.
Iniciem un altre tram de pujada fins la cruïlla de camins, ben visible i senyalitzada, 1h39'.
   
Pal indicador en la cruïlla de camins.
Abandonem les marques del GR-10, per seguir, cap a la dreta, les marques grogues, que ens portaran fins dalt del cim.
   
Agafem el camí que trenca a la dreta.
Mica en mica, el bosc és més escàs. Ens encarem cap a la conca de Cadí, tapís verd envoltada per cims.
   
La vall de Cadí, prop de la cabana Aragó.
No gaire lluny, apareix la cabana Aragó (2129), 2h00'. Petit refugi lliure molt ben condicionat per passar la nit, entre 6 i 8 persones màxim, en lliteres de fusta, i zona de foc a l'exterior amb font. 
   
Cabana Aragó.
Després d'una suau pujada, ens endinsem en els Plans de Cadí, 2h18', que creuarem fins a l'inici de les marrades.
   
Des dels Plans de Cadí, vistes cap el vessant sud del massís.
Ens apareixerà per primera vegada El Canigó, cap a occident, enlairat per una cresta remarcable i a primera vista, inexpugnable.
   
En la part alta dels Plans de Cadí, ens apareix el pic de Canigó.
El prat deixa pas a una zona rocosa, on el fressat camí inicia un seguit de llaçades o marrades. 
   
Inici de les marrades, per terreny més rocós.
En una d'aquestes, apareix la font Nostre, 3h00', darrer punt on podem recarregar d'aigua la cantimplora.
   
Font Nostre.
No cal dir que el pendent ha guanyat intensitat. Mica en mica, marrada a marrada, ens apropem dalt de la carena, que no arribarem a conquerir. Les roques han deixat pas a una petita zona de pastura.
   
Apropant-nos a la Portella de Vallmanya.
Arribem a la bifurcació de camins, uns metres per sota la Portella de Vallmanya, amb pal indicador, 3h30'.
   
Arribant a la bifurcació cap a la Portella de Vallmanya.
Cap a la dreta, pujaríem a la Portella de Vallmanya per arribar al refugi dels Cortalets per la cresta de Barbet; o al cim Baix del Canigó, que tenim just en front; o al puig Sec, seguint la carena cap a la dreta.
Deixem de banda totes aquestes opcions per continuar de front.
Tot i que el camí és força clar, es torna més pedregós, fent un flanqueig amb pendent tímida, per sota del pic Baix del Canigó.
   
Flanqueig en busca de la xemeneia.
La xemeneia ja és ben visible, amb un seguit de muntanyencs pujant i baixant.
Arribem a una espectacular esquerda, la bretxa Durier (2643), 3h53'. En la seva part nord, hi ha una via d'escalada.
   
Bretxa Durier (2643).
Iniciem la pujada, més intensa, cap a l'entrada de la xemeneia, 4h01'. 
   
Inici de la xemeneia.
Per trobar els millors passos on agafar-se i progressar més còmodament, s'ha de seguir en tot moment les pintades grogues, que sempre trobarem una molt a prop de l'altre. 
La roca és molt bona i hi ha força llocs per ficar mans i peus. La dificultat tècnica és de I+ o màxim algun pas aïllat de II, no és necessària la corda però sí tenir molta precaució. 
La xemeneia la podem dividir en dues parts: fins la meitat una fàcil grimpada, anant superant petites graonades; de la meitat fins el cim, es guanya en verticalitat i ja no hi ha tants punts per agafar-se, els justos per progressar.
   

Primera part, grimpada fàcil.
Vista des de dalt de la primera part de la xemeneia.

Segona part, més inclinada i técnica.
El final de la xemeneia ens deixa en el mateix cim d'El Canigó, 4h22', a tocar de la creu.
   
Creu d'El Canigó (2784).
Cal destacar la magnífica taula d'orientació, on trobar qualsevol cim és cosa fàcil.
   
Taula d'orientació en el mateix cim.
És un cim amb molt bones vistes, però avui, tot i ser un dia de sol, hi ha molta humitat i això ens penalitza poder veure cims llunyans o el mar Mediterrani.
Des del cim, altres pics del massís del Canigó.
   


La carena oest, amb el pic Gasamir de Dalt (2713) i al fons el pic Gasamir (2422). Aquest cims també s'anomenen Quazemí de Dalt i Quazemí.
   

I també a l'oest, però força més lluny, la Vall de Núria amb els cims que la coronen tapats pels núvols.
   

I encara més lluny, el massís de la Pica d'Estats, el pic de Carlit i el pic Peric.
   

Cap el sud-oest, la carena que uneix el massís del Canigó amb els Pirineus, concretament amb el pic de Costabona i la Roca Colom.
   

És hora de baixar i ...només abocar-nos a la xemeneia ja dóna cosa baixar!!
   
La xemeneia vista des de dalt, des del mateix cim.
És qüestió de paciència, poc a poc i sense adonar-nos, estem a baix. Ara toca desfer el mateix itinerari per on hem pujat.
   
Des de baix del camí, es ben visible la creu cimera.
El visible camí de baixada, entre la portella de Vallmanya i els Plans de Cadí.
Deixem enrere la xemeneia, iniciant la baixada amb més de la meitat de la feina feta.
Passem sota la Portella de Vallmanya, 5h25', i la font Nostre, 5h43', abans d'arribar als Plans de Cadí.
   
Darreres marrades abans d'abordar els Plans de Cadí.
Travessats els plans, deixem a banda la cabana Aragó, 6h13', i girem cap a l'esquerra en la cruïlla de camins, 6h29', on enllacem amb el GR-10.
   
Arribant a la cabana d'Aragó.
Seguim el camí cap a l'esquerra, enllaçant amb el GR-10.
Una curta baixada fins el riu de Cadí, 6h38, per on el tornarem a creuar.
Aquest tram fins el final es fa una mica feixuc, el cansament, la calorada i sobretot les ganes d'arribar, el fan etern.
Traspassem el collet Verd (1860), 7h13',  el pont sobre el torrent de la Llipodera, la font amb les taules, per arribar al collet, molt a prop d'on es troba el refugi forestal de Marialles.
   
Refugi forestal de Marialles.
Una curta baixada en porta fins el punt final del recorregut, el refugi de Marialles, 7h54'.
   
Refugi de Marialles.
Per pujar El Canigó hi ha molts itineraris diferents, però aquest recorregut permet la pujada per la xemeneia, donant més valor i dificultat a aquest emblemàtic cim.

Pots veure el track del recorregut a wikiloc.

Dóna vida al blog, deixant una opinió o comentari, gràcies.
  

2 comentaris:

  1. Ruta molt ben explicada i ben documentada, tinc intenció de fer-la, gràcies per compartir

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep,
      És el millor recorregut per pujar-hi, però no el més fàcil. Quan es baixa del cim, sentiràs la sensació d'haver realitzat una gran fita, i no serà per menys.
      Ànims i cap amunt!!
      Salut!

      Elimina

Gràcies pel comentari !!