Montardo (2833) -hivernal des de la Restanca-

Ascendir al Montardo, és pujar al mirador per excel·lència de l'Aran, tant per la seva situació geogràfica com per la vistositat. Sense cap dificultat tècnica destacable, bé és mereix pujar a l'hivern amb neu, on tindrem unes vistes molt clares dels cims del Parc natural d'Aigüestortes i estany de St.Maurici,  massís de Besiberri, massís de la Maladeta, Perdiguero, Bachimala, Néouvielle, ... i dels estanys glaçats que l'envolten.

   

Ruta circular:  Sí.

Sortida i arribada: Refugi dera Restanca.

Temps total:  6h35'  Sense parades:  5h45'   Ritme:  Pausat.

Dificultat: Fàcil          Esforç: 1/5.

Distància:  8,95 km.           Desnivell: +831 m.

Alçada mínima:  2010 m.      Alçada màxima:  2833 m.

Cims:  Pic de Montardo o Montardo d'Aran (2833).

De interès: El refugi dera Restanca està obert tot l'any, és molt ampli i acollidor, però sempre s'ha de reservar i preguntar l'estat de la pista i la meteorologia. El Montardo guarda meravelloses vistes a ull d'ocell, amb perspectives espectaculars dels grans cims i estanys. En l'aproximació al refugi, en la pista, hi ha trams propensos a la caiguda d'allaus, sobretot abans de l'entrada al bosc. Sortida organitzada pel centre excursionista UESMAP (Unió Excursionista Sant Martí de Provençals).

Acompanyants:  Charly, Emilio, Paco Cervantes "El Barbas", Cheto.

Recomanacions:  Portar roba d'abric, adient a les baixes temperatures i a possibles ventades (gore-tex, plomes o polar, jersei tèrmic, passamuntanyes o buf, guants). Ulleres protecció nival, crema llavis. Per a la progressió: grampons, piolet i aconsellable pals de tresc. En hivern, la "calitja" de les muntanyes gairebé desapareix, obtenint unes panoràmiques molt nítides, una bona càmera fotogràfica farà les delícies. Tenir previsió de que els dies són curts, tot i que no és una ruta llarga, una frontal o lot no està de més.

Mapa: Editorial Alpina, Vall de boí, 1:25.000.

Aproximació: Des de Lleida, capital de província, agafem l'autovia A-14. Més endavant, enllaça amb la N-230, on creuarem els pobles d'Alfarràs, Benavarri, El Pont de Suert, Vilaller, Senet, creuem el túnel de Vielha fins la capital aranesa, on continuem per la carretera C-28 direcció al port de la Bonaigua. En arribar a Arties, passem el poble de llarg fins un trencall a la dreta, al costa d'una central elèctrica, on agafem la pista asfaltada que puja per la vall de Valarties, fins el pont de Ressec, on hi ha l'aparcament (si la neu ho permet).
   
Aproximació al refugi: Des de l'aparcament del pònt deth Ressèc (1380) es segueix la pista, ara sense asfaltar, seguint les marques del GR-11, fins el pontet de Rius i la cabana de Rius (1650), 50'. El pendent s'accentua, endinsant-nos en el bosc. Més amunt, realitzem un seguit de llaçades que ens porten sota la paret de la presa de l'estanh dera Restanca. Pugem fins a peu de la presa, on en l'altre extrem queda el refugi. Ara només ens queda creuar per sobre el mur de contenció fins el refugi dera Restanca (2010), 1h50'.
   

Descripció:  Sortint del refugi dera Restanca en direcció est, cal arribar a la petita depressió que marca la caiguda d'aigües de l'estany. 
   

Iniciant la pujada cap a l'estanh de Cap de Pòrt.

A mida que guanyem alçada, podem contemplar el conjunt de l'estanh i refugi dera Restanca.
   

Vista general de l'estanh i refugi dera Restanca, a mida que guanyem alçada.

Un cop superat el fort pendent, ens trobem l'estanh de Cap de Pòrt de front. En aquesta època de l'any, totalment glaçat i nevat. 
Al fons, superant el que resta de vall, el pas per on creuarem, el coret d'Oelhacrestada.
   

Arribem a l'estanh de Cap de Pòrt, per la sortida d'aigües. Al fons, el coret d'Oelhacrestada.

Només en hiverns freds podem tenir el gust de creuar l'estany pel ben mig.
   

L'estanh de Cap de Pòrt completament nevat, amb el coll d'Oelhacrestada al fons.

Travessant per sobre les aigües de l'estanh de Cap de Pòrt.

Tot i anar amb compte, la pujada cap el coll és molt més senzilla que en època estival, ja que les pedres queden tapades per la neu, sent un passeig agradable la pujada al coret d'Oelhacrestada (2475) o coll de Crestada o Port de Rius, 2h.
   

Coret d'Oelhacrestada (2475).

Se'ns obre la finestra cap a l'altre vessant...
   

Des del coret d'Oelhacrestada, l'estany des Monges i la Punta Alta de Comalesbienes.

Baixem del collet, amb traça de petjades, cap el punt on es bifurquen els camins, amb pal indicador, que porten als diferents refugis: Ventosa i Calvell o Colomèrs.
    

Baixada del coret per iniciar, cap a l'esquerra, l'ascens al cim.

Evitem la pujada per sota els contraforts del Montardo Petit, on poden haver-hi allaus. 
Mica en mica, el pendent s'accentua, guanyant alçada ràpidament.
   

De pujada cap a la carena, enrere queda l'estany des Monges, glaçat.

Tot i seguir traça, el recorregut està fitat i el punt on s'ha de conquerir la carena és força clar.
Un cop dalt de la carena, les vistes són àmplies.
   

Des de dalt de la carena, l'estany des Monges i la Punta Alta de Comalesbienes.

Seguim un tram paral·lels a la carena, pel vessant nord.
   

Seguint la carena, cap el coll.

 Arribem al coll de Montardo (2757).
   

Arribant al coll de Montardo (2757).

Coll de Montardo (2757).

Ja tenim el cim davant. Una forta pujada, amb moltes traces sobre la neu, ens porta directes al cim del Montardo d'Aran (2833), 3h45'.
El primer en arribar és en Cheto, que tampoc es vol perdre les meravelloses vistes.
   

El primer en arribar al cim, en Chetos, observant el magnífic paisatge.

Charly, Emilio, Chetos i jo, en el cim del Montardo.

Charly amb el banderí de C.B.Alisos, club al que pertanyia llavors.

Els paisatges d'aquest esplèndid mirador no s'acaben mai...
El massís de la Maladeta: Russell, Margalida, Tempestades, Aneto, Maldito, Maladeta, Cordier, Sayó, Alba,...
   

Massís de la Maladeta i Perdiguero.

El  Bachimala, Perdiguero, Grand Quayrad, Néouvielle, Midi de Bigorre, ...
   

Gran quantitat de cims, on destaquen el Bachimala, Perdiguero, Néouvielle, ...

La vall de Valarties, per on hem fet l'aproximació al refugi, amb el poble d'Arties al fons i els cims del tuc d'Arenho i el tuc dera Pincèla.
   

La vall de Valarties, des del cim.

Els llunyans Mont-roig, Certescans i Ventolau juntament amb el pic més alt de Catalunya, la pica d'Estats.
   

La pica d'Estats, sostre de Catalunya.

La serralada que tanca pel sud-est, amb la Punta Alta de Comalesbienes com a cim més destacat.
   

Cims propers que envolten el Montardo, tots dins el P.N. Aigüestortes i estany de Sant Maurici.

Cap el sud-oest, el Comaloforno, Besiberri sud i Besiberri Nord, la Punta d'Harlé, el tuc des estanhets, ...
    

Massís de Besiberri, l'estanh de Mar i extrem oriental del massís de la Maladeta.

Cap el nord, els cims de Barlonguère i el Mont Valier.
   

Cims de Barlonguère i Mont Valier, també propers.

I mirant cap el sud, la Punta Alta de Comalesbienes amb el seguit d'estanys, tots completament glaçats, que porten cap el refugi Ventosa i Calvell.
   

Els estanys des Monges, Travessani i Xic, amb la Punta Alta de Comalesbienes.

Iniciem la baixada desfent el mateix camí de pujada. 
El dia ha guanyat en llum, l'estany des Monges és un mirall gelat, al seu pas per iniciar la curta pujada fins el collet.
    

Arribant a l'estany des Monges, abans de pujar cap el coll.

Creuem el coret d'Oelhacrestada (2475).
   

Iniciant el descens des del coret d'Oelhacrestada.

A mida que baixem, tenim la perspectiva de tota la vall, amb l'estanh de Cap de Pòrt al ben mig.
    

Vista de l'estanh de Cap de Pòrt, completament glaçat.

Desfent l'itinerari del matí, un cop creuat l'estany, baixem directes cap a l'estanh dera Restanca, on està situat el refugi, 5h45'.
   

El tossau de Mar, de baixada cap el refugi dera Restanca.

L'estanh i refugi dera Restanca.

On finalitzem aquesta ascensió.

Després de recollir totes les pertinences, baixem fins el cotxe, pel mateix itinerari del de pujada, i passem nit al refugi de Sant Nicolau o l'Espitau de Vielha, just a l'entrada de la boca sud de Viella.
Des d'aquest refugi, es punt d'inici de l'ascensió al tuc de Molières o Mulleres, ben visible.
   

Refugi Sant Nicolau o d'Espitau de Vielha.

Des del refugi d'Espitau de Vielha, el tuc de Molières o Mulleres.

Dedicada a la memòria i persona de Paco Cervantes "El Barbas", que ens deixà uns mesos més tard, després de lluitar, per segona vegada, contra una lletja malaltia. 

Paco Cervantes, "El Barbas".

En Pau Descansis "Barbas" (27-11-1945 / 21-7-2002).    

Totes les fotos han estat digitalitzades de diapositives i de fotos en paper.

Pots veure el track del recorregut a wikiloc. (Aquest track correspon a un itinerari estival, no coincidint exactament amb el realitzat en aquesta entrada).

Dóna vida al blog, deixant una opinió o comentari, gràcies.