Pic Russell (3207) - Per la vall de Llosars i la Cornisa SO

Aquesta mole rocosa que tanca per al sud-est el massís de la Maladeta, es composa de diversos cims  superiors als tres mil metres. L'ascens descrit és fins el punt més alt de tots ells, el pic Russell. La cornisa SO és una divertida, entretinguda i fàcil diagonal que ens porta directes al cim, que junt amb les grans vistes d'aquest, ens farà oblidar per una bona estona, el caòtic mar de rocs que hem creuat. 

Ruta circular:  Sí, linial.  

Sortida i arribada:  Pont (puen) de Coronas (Refugi Coronas).

Temps total sense parades:    7h05'    Ritme:  Moderat / Ràpid.

Dificultat:  Fàcil Superior - F+      Esforç: 2/5.

Distància:  11,37 km.       Desnivell: +1273 m.   

Alçada mínima:  1956 m.      Alçada màxima:  3207 m.

Cims:  Pic Russell (3207). 

Aproximació al refugi Coronas i baixada al Pla de Senarta: 

Temps total sense parades:    2h10'  (Aprox. pujada refugi Coronas).

Temps total sense parades:    1h15'  (Baixada refugi Coronas a Pla de Senarta).

Dificultat: Molt Fàcil - F    Esforç:  1/5.

Distància: 7,66 km.   Desnivell: +625 m.    (Pla de Senarta - Ref. Coronas). 

Distància: 7,66 km.   Desnivell: +31 m.      (Ref. Coronas - Pla de Senarta).

Alçada mínima: 1356 m.    Alçada màxima: 1956 m.

De interès:  El refugi te diversos noms: refugi Coronas o de Pescadores o Vallibierna. Aquest refugi és lliure, compta amb dues lliteres, una taula i xemeneia, te capacitat per a 15 persones.  A meitat de la pista trobem la cabana del Quillón, només per a cas d'emergència, te una capacitat per a 4 pers. encongides, sobre el terra irregular, amb xemeneia precària i l'aigua i la llenya prop dels voltants. La cornisa SO és on presenta el grau de dificultat de l'ascensió, pas de I+ (F+), gens complicat de superar, en un tram un xic aeri. 

Acompanyants:  Eugeni.

Recomanacions:  Ulleres de sol, barret i crema protectora solar. Casc en el tram de pujada per la cornisa SO, on poden caure pedres. Pals de tresc durant tot el recorregut a excepció del tram per sobre l'ibón de Llosars, on hi ha grans roques.

Mapa:  Editorial Alpina, Aneto - Maladeta, escala 1:25.000.

Aproximació:   Des de Lleida, capital de província, agafar l'autovia A22 direcció a Osca. Deixar-la en la sortida 51, seguint per la N-240 fins a les proximitats de Barbastro, on seguirem direcció a Graus, per la N-123. Passat aquest poble, continuem per la mateixa carretera però ara dita A-139. Abans de Campo, agafem la N-260 i la deixem a Castejón de Sos, on seguim un altre cop per la A-139. Continuant per aquesta, passem el poble de Benasc, carretera amunt, fins el trencall a ma dreta, cap el Pla de Senarta, on hi ha aparcament i un càmping municipal. Una pista, apta per a cotxes, ens porta en 9 km. fins el Puen de Coronas, a tocar del refugi de Coronas o Vallibierna. Aquesta pista, els mesos de juliol, agost i meitat de setembre està tancada als vehicles. Hi ha un autocar que ens puja. Des del Pla de Senarta o Benasc surten els autocars.

Aproximació al refugi Coronas: El inici d'aquesta ascensió el fem en el Pla de Senarta, on deixem el cotxe aparcat. Fem una aproximació cap el refugi, nocturna, sortint vora la 1 de la matinada, seguint en tot moment el GR-11. A excepció d'una drecera en la primera llaçada de la pista, la resta del recorregut el fem seguint l'ample pista. A mig camí, tenim la cabana del Quillón, que deixem a banda esquerra. Després de 2h10', arribem al refugi Coronas, on realitzem un bivac pels voltants.

Descripció:   Des del refugi de Coronas, lliure, seguim una breu i pedregosa pista, que es transformarà sobtadament en un camí, seguint els senyals del GR-11, direcció est, per la vall de Vallibierna, en suau ascens.

Deixarem de banda un trencall a l'esquerra, que de seguir-lo, pujaríem pel barranc de Coronas fins el coll de Coronas, itinerari d'ascens a l'Aneto.

Riu Vallibierna. Tram de bosc seguint el GR-11 (foto arxiu 11/10/97).

Trobarem un trencall, cap a la dreta, que no hem de seguir. Aquest ens portaria cap el coll de Culebras i l'ascens a la tuca de Culebras i el pic Vallibierna.

Un tram de pujada més costeruda, dóna pas a la Pleta de Llosars. Trobarem  un pal indicador, on deixarem de seguir el GR-11, que avança cap a la dreta direcció als ibons de Vallibierna. Nosaltres seguim cap a l'esquerra, cap a la vall i els ibons de Llosars. 

La Pleta de Llosars (2200), 40', és una plana on el torrent nega bona part del terrenys. Per evitar mollar-nos, és preferible seguir per la part esquerra, amb fites, vorejant la plana. 

Un camí molt còmode de seguir, amb fites, però força dret, guanya alçada proper al torrent, que ens queda a la dreta.

Al fons es poden veure la paret rocosa del massís de la Maladeta. (Foto d'arxiu 11/10/97).

A mida que pugem i guanyem alçada, podem veure per complet, la Pleta de Llosars i més al fons, la vall de Vallibierna.

La Pleta de Llosars i més al fons, la vall de Vallibierna.

Cada cop apareixen més roques en el camí, fins arribar a l'ibón de Llosars (2480), 1h40', de color fosc i forma arrodonida, encaixonat en una cubeta rocosa, entre la cresta de Llosars, a l'esquerra, i l'aresta de Tempestades, a la dreta.

Ibón de Llosars.

Voregem l'ibón per la vessant sud fins a trobar un torrent, que davalla per un tram acanalat. És per aquí per on pugem, amb fort pendent i roques, fins el petit ibón de Llosars (2510), 1h52'.

Ibonet de Llosars. (foto d'arxiu - 11/10/97).

El voltegem pel cantó nord, seguint rastre de camí entre herba i roques. El pendent s'endureix en superar l'enclotada on està aposentat l'ibón.

Enseguida trobem el mar de grans blocs de roques. Des d'aquest punt, ja tenim a la vista tot el cordal rocós que formen els pics Tempestades, Margalida i Russell.

Cap el sud-est, el massís del Vallibierna.

Vallibierna, amb la caracterísca formació ondulada de la roca.

El millor 'camí' és el marcat per les fites. Hi ha moltes, però s'ha d'anar amb compte, ja que unes condueixen cap el pic Tempestades. Així que millor és localitzar l'inici de la cornisa SO, molt marcada i visible, i seguir les fites que marxen cap a aquesta.

Arribats a l'inici de la cornisa SO, 3h07', tenim una perspectiva cap a nord-oest de la muralla rocosa fins el pic Tempestades.

Des de l'inici de la cornisa, el pic Tempestades.

La cornisa SO és un marcat corredor que forma una diagonal direcció NE. El primer tram de pujada per la cornisa és dret. Haurem d'utilitzar les mans més per seguretat que no pas per grimpar. En el tram del mig, el pendent es suavitza, però hi ha un pas on s'ha d'anar amb compte, on la canal s'estreny i es passa al límit de la timba.

Cornisa SO - diagonal d'accés al cim.

El darrer tram, més aeri amb un pendent que es torna a enfilar, s'han d'utilitzar les mans en algunes grimpades, I+ (F+), per superar la cornisa.

Darrer tram de la cornisa.

Un cop sortim de la cornisa SO, el tram de cresta és ample fins el proper cim del pic Russell (3207), 4h05'. Coronat per una petita estrella groga i un munt de rocs.

Aquest cim rep el nom d'un dels pioners dels Pirineus, en Henry Russell, que juntament amb el seu company Packe, el va pujar per primera vegada l'any 1865. Recentment s'ha creat per part de "les autoritats aragoneses" una denominació alternativa, Tuca del Cap de la Val, canvi de nom que ha rebut moltes crítiques i que gairebé, per no dir ningú, utilitza. 

Pic Russell (3207).

Des del cim, arrenca la cresta, que sense cap problema, arriba fins l'avantcim SE del Russell.

 

Cresta cap a l'avantcim SE del Russell. 

Una estada curta en un gran cim, el dia és molt núvol i els trons ja ressonen en l'horitzó. Per tant, unes fotos cap els cims del voltant, uns fruits secs i ...baixant que vol ploure!

Les vistes cap el nord-oest, seguint la cresta de la Maladeta, tenim els pics de la Bretxa de Russell, Margalida, Tempestades, Espalda d'Aneto i Aneto.

Crestes cap a l'Aneto.

L'espectacular cresta de Salenques, que davalla del pic Margalida.

Pic Margalida i cresta de Salenques.

Cap el nord, la Vall d'Aran, amb l'ibón de Coll de Toro i darrere la vall dera Artiga de Lin, i els cims que envolten l'ibón.

Valleta de l'Escaleta i la Vall d'Aran.

Cap el sud, els pics de Vallibierna i tuca Culebras, amb el Turbón de fons.

El Vallibierna amb el Turbón al darrere.

Cap a l'oest, la cresta de Llosars i la cresta de Cregüeña, amb el pic d'Aragüells com a punt més alt. Al fons, els pics de Posets, Bachimala, Clarabide, Gourgs Blancs, Perdiguero, Punta Lliterola, Crabioules, ...

Massisso de Bachimala, Gourgs Blancs i Perdiguero, amb les crestes de Llosars i Cregüeña.

I cap a l'est, els cims del P.N. d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici: pic Tumeneia, Pa de Sucre, Punta Harlé, Besiberri Nord, Besiberri Sud, Comaloforno, Punta Alta, Contraix, ...

Cims propers a la vall de Boí.

La baixada, a corre-cuita, la realitzem pel mateix camí de pujada. Just després  d'abandonar la cornisa SO, podem veure, la que creiem que és, l'agulla SW del Russell.

Agulla SW del Russell, posiblement.

Havent travessat els grans blocs de pedra, abans d'arribar a l'ibón de Llosars, s'inicià una gran tempesta, va caure aigua a bots i barrals, calamarsa, pedra, tot això acompanyat amb una forta descàrrega elèctrica i trons. En mig del no res, no havia altre remei que continuar davallant la vall de Llosars. 

Abans d'arribar a la Pleta de Llosars, i en mig de la gran tempesta amb una visibilitat pobra, no trobàvem el lloc on havíem amagat els sacs de dormir i la resta d'estris del bivac. Uns deu minuts ens va costà trobar-ho! anant a munt i avall.

En arribar al refugi Coronas, 7h05', som l'admiració de tothom, mullats com a pops, sota una intensa pluja, que ja feia més d'una hora que ens queia. No vàrem entrar al refugi, havíem agafat gust a la pluja. Ens aturem davant, no més de dos minuts, impassibles, i sense pensar-nos-ho dues vegades, vàrem decidir continuar cap a vall, fins el Pla de Senarta.

Passada la cabana del Quillón, enrere queda la pluja.

L'arribada al Pla de Senarta era desitjada, 1h15' des del refugi a ritme ràpid. A aquest temps s'ha de sumar les 2h10' de la pujada al refugi i les 7h05' de l'ascens i descens al cim, ...un total de 10h30' del total de l'aventura. 

Ràpidament, el canvi de roba, preparar unes sopes per sopar amb fideus xinesos, calentes! calentes! i ...a passar la nit del lloro. Els sacs estaven xops d'aigua fent impossible el bivac, així que, a dormir vestits, arraulits en el cotxe i de tant en tant, activant l'aire calent.

Totes les fotografies han estat digitalitzades de diapositives.

Pots veure el track del recorregut d'aproximació al refugi Corones, a wikiloc.

Pots veure el track de l'ascens al pic des del refugi Corones, a wikiloc.

Dóna vida al blog, deixant una opinió o comentari, gràcies.